Del germà de Sánchez s'han dit moltes coses, però pot ser que a ell li grinyoli que es digui que el seu lloc de coordinador va ser un vestit a mida, quan qui l'acusa de prevaricació ho fa sense proves. Ángeles Caballero a el País. El 22 de juliol de 2019, durant el debat d'investidura de Pedro Sánchez, els periodistes asseguts en la tribuna jugàvem a endevinar el nom dels presents en la zona de convidats. Aquí estava Begoña Gómez, en primera fila, al costat d'un matrimoni amb el qual conversava amb proximitat, però amb prou distància per a endevinar, passats uns segons, que es tractava dels seus sogres. Durant aquesta jornada aquestes tres persones, fonamentals per a la vida del president del Govern i de qualsevol ésser humà, van mostrar tensió, a vegades cert alleujament. Van aplaudir, van somriure satisfets i van intercanviar mirades còmplices amb el senyor que acabaria sent president del Govern.

Aquest dia pocs focus estaven posats en una altra persona, una que es va mantenir hieràtica i amb gest d'incomoditat evident durant gairebé tota aquella jornada parlamentària. De seguida, amb un mínim coneixement de fisonomia humana, vam saber qui era. David, germà menor de Sánchez, amb el qual a més de pares comparteix el mateix gest quan tots dos arrufen les celles, i que avui ha estat condemnat a nou anys d'inhabilitació per un delicte de prevaricació.

David Sánchez va optar per la música com a professió. Un expert consultat afirma que la seva trajectòria és evident i pública, que ha treballat sobretot com a assistent de director d'orquestra, i que potser el pic de la seva carrera el va tenir a Sant Petersburg, que com tots sabem està molt lluny de Badajoz, on ha desenvolupat l'última etapa de la seva vida laboral. Una ciutat a la qual va arribar en 2017, dos anys abans d'aquest dia tan assegut i tan seriote en la zona de convidats del Congrés, quan el seu germà ni estava ni se l'esperava en el Palau de La Moncloa. Tampoc per aquelles dates Magdalena, mare de David i de Pedro, sabia que seria insultada diàriament per ciutadans anònims i altres que no tant gràcies a l'odi abocat primer cap al seu fill major i ara també cap al petit. D'ella i del seu marit s'acorda avui la que escriu, més que per les dues criatures que han portat al món. “Tots tenim un pare i una mare”, recordava el professor Miguel Ángel Bastenier quan feia classe als alumnes del Màster de Periodisme d'EL PAÍS. Potser és avui un altre de tants dies en el que convé tenir-ho en compte.

De David Sánchez s'han dit moltes coses, i pot ser que a la sentència d'avui hagi arribat replet d'homeopatia. Que res del que diuen aquestes tres-centes pàgines li grinyoli o potser sí, quan es parla que el seu lloc de coordinador com d'un vestit a mida, quan se l'acusa de prevaricació sense proves. Però potser això ara a ell li importa poc.

Ja fa més de dos anys en què ningú en aquest país crida a David Azagra, que és el nom artístic pel qual va optar. Per a gairebé tots és el germaníssim i el delinqüent, el xoriço i sobretot l'endollat, que és una paraula que mai he entès que derivi en insult, en un país en el qual els cognoms i l'apadrinament continuen sent la millor drecera per a aconseguir un lloc de treball. També s'ha dit, sense cap tebiesa, que és un galtes i una autèntica calamitat, sobretot aquell dia en què va estar dubitatiu i una cosa maldestra en un interrogatori en el jutjat. Melero en l'article d'ahir ho explica molt bé.

Cantava Isabel Pantoja que estava “una mica cansada de portar aquesta estrella que pesa tant”. Això de David Sánchez és més aviat una motxilla plena de pedres de les quals potser no acaba de desprendre's, però mai seran tantes com les que carreguen Magdalena i Pedro. Com per a no arrufar les celles. 

Entre la justícia espanyola i la nord-americana hi ha una diferència, als EUA, si només hi ha indicis, però no proves fefaents, tenen la figura del No Guilty (no culpable) mentre que a Espanya, sense proves i només amb indicis, et condemnen pels seus sants collons.