L'ALTRA RUTA 66

 Circulant per la ruta 66 un té de vegades una rara sensació: això existeix o és ficció?. Després de partir de Chicago en aquest viatge per l’observatori dels Estats Units que és la ruta 66, amb final a Los Angeles, la primera parada és Joliet (Illinois), trajecte de 64 quilòmetres amb més d’una hora de conducció pel traçat original de l’anomenada carretera mare .

La història al revés: “Ara viure a Califòrnia és tan car que la gent marxa a l’est”. El seu atractiu resideix per molts (com és el cas) en el fet que a la seva antiga presó comença The Blues Brothers , pel·lícula de culte del 1980 que al renaixement d’aquesta via, després de ser descatalogada el 1985, s’ha incorporat com una altra atracció. Joliet (sobrenom per la ciutat) Jake Blues (John Belushi) surt del presidi i fora l’espera Elwood Blues ( Dan Aykroyd) per afrontar la seva missió divina.

En aquesta altra missió s’arriba a Wilmington, on un troba un personatge que sembla de cinema. És el Gemini Giant, un home espacial de nou metres que exhibeix un coet, una de les figures, cartells o neons que fan del traçat un museu.

“Va ser la primera carretera asfaltada que va connectar la Costa Est i l’Oest. Recórrer-la és un pelegrinatge”, afirma Brian Schroeder, funcionari de presons jubilat, veí de Sacramento, capital californiana. Aclareix, al costat del gegant, que ell i la seva dona, Connie Maleski, jubilada de l’agència tributària de Califòrnia, van en sentit contrari. Acaben a Chi­cago.

“La ruta 66 és part de la cultura popular dels Estats Units. És la carretera que molts van prendre des de l’est per anar a Califòrnia a la recerca dels seus somnis. Per aquí hi van anar habitants d’Oklahoma que es morien de fam perquè les seves granges es van arruïnar, que intentaven arribar fins allà sense diners i amb cotxes que queien a trossos, i que havien de travessar deserts desolats per intentar tirar endavant”, explica Schroeder. “El que és interessant és que, originalment, moltíssima gent recorria aquesta ruta per pura desesperació. Avui la gent la fa perquè s’ho pot permetre econòmicament”, afegeix. Maleski hi intervé per apuntar la que considera la paradoxa actual, el camí real al revés. “Saps? Ara viure a Califòrnia és tan car que tothom marxa cap a l’est perquè la vida és més assequible”, destaca.

Apareixen altres pobles pintorescos ( Dwight, Odell, Pontiac), però cal fer ruta per ser a temps a Springfield ( Missouri). I enmig del recorregut pel segon estat de la ruta 66 apareix Saint Louis, famosa per l’arc i el crim.

“La delinqüència al centre ha baixat una mica, però, a la nit, jo no caminaria sol per aquí”, respon en Matthew, camioner que va deixar Boston i es va instal·lar al centre d’aquesta localitat perquè és més barata. És un dels pocs residents en aquesta hora assolellada que caminen per una àrea on predominen els turistes.

Saint Louis, amb alcaldessa demòcrata en un estat molt conservador, registra com totes les ciutats del país un retrocés en criminalitat. Continua, però, per sobre de la mitjana nacional. El president, Donald Trump, va amenaçar d’enviar-hi la Guàrdia Nacional. Es va contenir.

En Matthew exculpa Trump i carrega contra els dirigents locals: “Han reduït el nombre de policies quan en necessitaríem més”, afirma.

“Una de les raons de l’estigma associat a Saint Louis, i de com la gent la coneix com una de les ciutats amb més índex d’ho­micidis dels Estats Units, és que una vegada que et pengen aquesta etiqueta és difícil treure-te-la”, indica Lee Slocum, professora del departament de Criminologia i Justícia de la Universitat de Missouri.

“Moltes de les zones més dinàmiques i animades són fora del centre, de manera que, quan venen visitants, la major part del temps només veuen el centre i no arriben a conèixer molts d’aquests barris tan vibrants. A més, tenim un llegat de problemes relacionats amb la segre­gació, i hi ha una connexió entre la qüestió racial i la segregació amb la desinversió en parts de Saint Louis”, afegeix.

On saben de la qüestió racial és a Springfield, una de les ciutats més blanques del país – llegat dels linxaments del 1906, que va passar del 20% de població negra a l’1% i avui és només del 4,5%– i una fita en aquesta carretera que emergeix una vegada que s’ha passat per llocs suggeridors com Cuba o Lebanon.

Va ser el 30 d’abril del 1926 quan dos empresaris d’aquesta ciutat de Missouri van enviar un telegrama des de l’hotel Colonial (evocat amb una escultura a la ubicació original titulada El fantasma de l’hotel Colonial , de l’espanyol Juan Garaizabal) en què van proposar que la connexió entre Chicago i Los Angeles s’anomenés ruta 66 . Això va convertir Springfield en el lloc del naixement oficial de la carretera que transformaria els EUA, en el seu bressol.

Tot i això, dins d’aquesta carretera n’hi havia una altra. “Als Estats Units hi ha aquest relat d’anar cap a l’oest amb el descapotable i els cabells de la gent onejant al vent, i amb totes les meravelloses possibilitats que oferien els viatges a llocs on abans un no podia arribar fàcilment, en part per la falta de carreteres asfaltades. Tot i això, per als qui no eren blancs, l’experiència de recórrer la ruta 66 en la seva època d’esplendor era molt diferent, perquè érem a l’era de les lleis de Jim Crow, l’època de la segregació racial”, remarca Lyle Foster, professor de la Universitat Estatal de Missouri.

Foster, afroamericà que va arribar fa 20 anys d’un Chicago en contrast divers i obert, i la seva col·lega, la professora Ximena Uribe-Zarain, nascuda a Mèxic, són els organitzadors d’una exposició sobre “l’altra ruta 66”, que al seu traçat tenia les sundown towns , ciutats o pobles on hi havia toc de queda per als negres que no podien parar a passar la nit.

“A mitjans dels anys cinquanta, aproximadament un terç de les localitats de la carretera continuaven sent sundown towns , fins i tot després de la integració racial i els altres canvis”, explica Uribe-Zarain. Per això va sorgir l’anomenat Green Book , que oferia consells per allotjar-se.

Com destaca Foster, el cotxe va ser un alliberament perquè donava als ciutadans negres l’opció de buscar horitzons. I, al seu torn, era un perill. Si bé ja no hi ha aquests tocs de queda, encara perduren codis racials. No tot és pelegrinatge.

Sota el mite del descapotable i la llibertat, la carretera amaga la memòria de la segregació racial.. Graham’s Rib Station, a Springfield, era un dels locals on podien parar els viatgers negres de la ruta 66 als anys trenta. Foto: Katherine G. Lederer Ozarks African American History Collection, Missouri State University Special Collections and Archives. L’altra ruta 66. Cent anys de la ‘carretera mare’ Cap a les ‘midterm’. Francesc Peiron Arques